viernes, 25 de octubre de 2013

L'últim cant de les Sirenes

Després d'escoltar les dolces melodies del cant de les sirenes, de perdre el cap, l’orientació, el coneixement i en bona mesura la salut, tenim les orelles tapades i el dubte de si aquesta comèdia ha servit d’alguna cosa.

Haver perseguit el desig per sobre les nostres possibilitats ens du a valorar que hem fet un creixement personal i que hem après de les nostres errades per no tornar-les a repetir, tot i que en el fons sabem que reincidirem una vegada i una altra. La frustració generada per mai atrapar l’anhel que ens fa seguir drets ens enfonsa per moments fins al més fosc abisme del nostre interior. Però a força de perseguir, aconseguir, perdre, recuperar, gaudir i patir aquests objectius, que han acabat eclipsant les nostres preocupacions, ens adonem que només tenen la importància que nosaltres li donem. Aquesta importància atorgada, massa sovint desmesurada, no és res més que el reflex d’allò que esperem aconseguir però no depèn de nosaltres per trobar la tranquil·litat i la felicitat. És un miratge de nosaltres mateixos que projectem a l'exterior.

Després de sentir el Cant de les Sirenes i gaudir del prohibit, conscient del tràgic i inevitable final, me n'adono que no cal viure una odissea més enllà d’un mateix. Només cal de tant en tant mirar cap endins.
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons